Un dia et dona per mirar enrere a la vida i t'adones que poder el teu pàs no serà efímer, però te l'has currat, i molt.
Quan ets petit tens ganes de crèixer perque això d'anar a cole és una feina molt dura, que els pares no et deixin fer la teva amb llibertat, et fa sentir petita. I quan creixes voldries tornar a ser bebé, però amb el que ja tens aprés.
A la infantesa et troves que et fan gran perque has de cuidar de germans més petits, vas a casa els avis i a l'hora de dinar t' envien a casa perque no s'enfadi ta mare i tú, ets petit, no entens per qué els teus cosins es queden i tú has de marxar, però marxes, perque t'ho diu l'àvia que és una font de sabiduria i la vols fer contenta.
Van passant els anys sense gaire gloria, sempre tens l'esperança que un dia arribarà el teu príncep blau i et portarà amb ell, que formaràs la teva familia i que seràs molt feliç. I en certa mda és així, han passat moltes coses, has conegut molta gent i en el camí has deixat a tants altres. Pateixes pèrdues familiars, enfermetats de familiars, rebuitxos de persones que no pensaves mai que es comportarien amb tu així, perque ets una persona que ho dona tot pels demés, però saps qué?,, ara, mirant enrere et dons conte de quí val de debó per tu, de qui està al teu costat, que encare que no sàpigues d'on vens, saps a on vols anar.
Has format la teva familia, tens els amics que vols tindre, perque arribat una certa edat, et dones el luxe de poguer escollir les teves amistats, tens l' amor i la companyia dels teus, la compresió d'amics i familia. Penses que la teva vida no ha sigut un camí de roses, o si, amb espines que has sapigut treure i que guardes en un racó del teu cor per no oblidar que gràcies a elles, ara, avui, ets més forta que ahir.
Has patit, continues patint, però t'en surts perque ets forta i vols continuar fins on vulguis i puguis. La recompensa és sentir-te bé amb tu mateixa i tindre el convenciment propi que el que fas o fas de tot cor i conforme a les teves idees-
Sigues feliç, que la vida és per viure-la sense que se't escapin els bons moments.
dimecres, 30 de maig del 2012
dimarts, 29 de maig del 2012
Una de vitaminessss!!!!!
Pararem boixos, amb perdó de l'expressió. S'acosta el final de curs i els pares i mares comencem a mirar on col.locar als nens pel juliol perque, evidentment, son masses vacances les que tenen i acaben aburrint'se a casa. Però és que tot s'ens acumula.
Ens pasen els papers del casal d'estiu de l'escola, no està malament i has de pensar quantes setmanes el portes o si per la poca diferència de preu el portes tot el casal. Et pasen el paper de la piscina, per que inscriguis als nens si segueixen el curs vinent.
Em de pensar en la festa de final de curs, que faràn coses pels nens al pati de l'escola i despedeixen als de 6è, que ja pasen a l'institut i canvien de centre.
Tot això ho convinem amb la rutina de cada dia, compres,metges, feina, casa, nens, natació, escola....
Portem una agenda virtual al cap, encare que jo també la porto al calendari de la cuina,jejejeje
I a sobre et sents sola quan al teu dia a dia no estàs acompanyada de la teva parella per qüestions de feina. Tot el pés recau sobre les mares, tot i que tinguis la parella al costat, perque sembla que la feina dels pares és treballar a fora de casa i les mames hem de portar tot el demés, encare que ens ajudin, que no és ajuda, que hauria de ser col.laboració, que tot és mes fàcil entre dos.
Quan tens a la parella lluny i te l'estimes, s'et fa tot una muntanya i si a sobre no tens a ningú més amb qui desfogar-te, bueno, igual escric aqui per aquesta raó...menys mal que les amigues m'acompanyen el dia a dia i per elles em sento molt acompanyada. Diuen que les reds socials estàn trencant la percepció de l' amistat, jo no ho crec, jo tinc la part social per comunicar-me amb gent que no veig sovint, i amb els demés em comunico presencialment. Menys mal que la parella va i ve, perque si no pogués veure-la en tota la setmana, pppfffffff....
Amb l'estrés dels dies, que si anem al parque quan els petits surten de l'escola, que si prepals el berenar, que si tornem a casa, que si els dutxes, els hi fàs el sopar, els portes a dormir, els hi expliques el conte, prepares la roba pel dia següent, i quan et lleves, ja ho fas amb les piles carregades perque s'han de vestir, esmorçar, rentar, pentinar, els hi has de preparar l'esmorçar del cole i enrecordar-t'en del que toca perque dilluns pa amb embotit a escollir; dimarts, iogurt i dues galetes; dimecres, pà amb xocolata; dijous, fruita i divendres pà amb formatge, i cap a cole, revisant si han de portar deures acabats o llibres que han agafat de la biblioteca o si no has de preparar esmorçar perque el port el nen que fa anys...
De boixos, amb perdò...
Ens pasen els papers del casal d'estiu de l'escola, no està malament i has de pensar quantes setmanes el portes o si per la poca diferència de preu el portes tot el casal. Et pasen el paper de la piscina, per que inscriguis als nens si segueixen el curs vinent.
Em de pensar en la festa de final de curs, que faràn coses pels nens al pati de l'escola i despedeixen als de 6è, que ja pasen a l'institut i canvien de centre.
Tot això ho convinem amb la rutina de cada dia, compres,metges, feina, casa, nens, natació, escola....
Portem una agenda virtual al cap, encare que jo també la porto al calendari de la cuina,jejejeje
I a sobre et sents sola quan al teu dia a dia no estàs acompanyada de la teva parella per qüestions de feina. Tot el pés recau sobre les mares, tot i que tinguis la parella al costat, perque sembla que la feina dels pares és treballar a fora de casa i les mames hem de portar tot el demés, encare que ens ajudin, que no és ajuda, que hauria de ser col.laboració, que tot és mes fàcil entre dos.
Quan tens a la parella lluny i te l'estimes, s'et fa tot una muntanya i si a sobre no tens a ningú més amb qui desfogar-te, bueno, igual escric aqui per aquesta raó...menys mal que les amigues m'acompanyen el dia a dia i per elles em sento molt acompanyada. Diuen que les reds socials estàn trencant la percepció de l' amistat, jo no ho crec, jo tinc la part social per comunicar-me amb gent que no veig sovint, i amb els demés em comunico presencialment. Menys mal que la parella va i ve, perque si no pogués veure-la en tota la setmana, pppfffffff....
Amb l'estrés dels dies, que si anem al parque quan els petits surten de l'escola, que si prepals el berenar, que si tornem a casa, que si els dutxes, els hi fàs el sopar, els portes a dormir, els hi expliques el conte, prepares la roba pel dia següent, i quan et lleves, ja ho fas amb les piles carregades perque s'han de vestir, esmorçar, rentar, pentinar, els hi has de preparar l'esmorçar del cole i enrecordar-t'en del que toca perque dilluns pa amb embotit a escollir; dimarts, iogurt i dues galetes; dimecres, pà amb xocolata; dijous, fruita i divendres pà amb formatge, i cap a cole, revisant si han de portar deures acabats o llibres que han agafat de la biblioteca o si no has de preparar esmorçar perque el port el nen que fa anys...
De boixos, amb perdò...
dimecres, 23 de maig del 2012
INDIGNACIÓ
Com no hem d'estar indignats?, retallen mestres, augmenten al.lumnes per classe, però el que no redueix és la inmigració masiva.
Com molts de vosaltres coneixeu, a una de les escoles del poble només hi ha una linea per curs en infantil. Acaben de penjar les llistes provisionals i resulta que de 19 nens nous a P3, 11 son extrangers, eiiii, no preocupar-se, que les llistes no son definitives; però qué ens estàn venent, perfectament sabem que si el numero a entrar de nens és inferior al màxim d'una classe, entraràn tots.
Retallen per totes bandes, però els ajuts a aquesta gent no els hi falta. Anem-hi nosaltres a demanar, jo ho he fet, no ens donen rés de rés. Les mares de l' escola ens ajudem unes a altres amb el que podem i sobretot amb els nens perque ningú més ens ajuda, ja podem estar soles amb fills i cobrar poc que no ens posen ningú per cuidar els petits si la mare treballa, menjar?, entres en el banc d' aliments demostrant enormement que no tens ingressos necesaris per alimentar als teus fills i això si entres, perque hi ha gent que s' ha quedat fora per pasar-se 60 euros del que et demanen que has de cobrar, mares soles que no poden quedar-se el pis sorteijat de protecció oficial perque no pot mantindre'l, ehhhh, i no el demanis de dues habitacions, d'una i t' espabiles.
Que els nostres fills no faltin massa a classe perque de seguida avisan als serveis socials, als extrangers els hi ajuden amb diners perque els fills vagin a cole. Els nostres fills no poden anar de col.lonies perque els pares no les podem pagar, als extrangers els hi pagen perque pobrets els nens no es poden sentir discriminats, i els nostres?????, es igual que ells o els pares ens sentim rebutxats...
Ara resulta que a l'escola de la que parlavem al començament, cada vegada hi han més extrangers i ens sentim amenaçats, agreujats, indignats i discriminats al nostre propi país, això si ningú no posa paraula o fets acabarà sent un gueto, perque si diem alguna cosa, ben dita, sense ofendre a ningú, ells se senten ofessos. I a sobre fan tallers d'integració per la dona, però no diuen que la integració l'hem de fer nosaltres, perque elles, se senten juntes i es posen a parlar en el seu idioma i si nosaltres parlem amb el nostre ens diuen que en castellano, pues primer que parlo en català i crec que amb 20 anys de viure aquí ja el podrien saver.
I a sobre els hi diuen racistes a les mares que l' any que bé entren els nens a cole, si, ho som, però ens ha tornat la societat, els goberns, Càrites, Serveis socials, l'ajuntament, l' escola. I que consti que quan parlo d' aquesta gent no parlo per tots, perque conec de families que estàn completament integrades, que parlen un català millor que cualsevol de la terra, treballen entre nosaltres, no donen qué parlar i no demanen ajuts perque amb l' esforç de la feina que fan ja es guanyen les garrofes, jo em queixo d' aquesta gran malloria que es va extenent sense que ningú posi fre i que ens impulsa a revelant'se.
Com molts de vosaltres coneixeu, a una de les escoles del poble només hi ha una linea per curs en infantil. Acaben de penjar les llistes provisionals i resulta que de 19 nens nous a P3, 11 son extrangers, eiiii, no preocupar-se, que les llistes no son definitives; però qué ens estàn venent, perfectament sabem que si el numero a entrar de nens és inferior al màxim d'una classe, entraràn tots.
Retallen per totes bandes, però els ajuts a aquesta gent no els hi falta. Anem-hi nosaltres a demanar, jo ho he fet, no ens donen rés de rés. Les mares de l' escola ens ajudem unes a altres amb el que podem i sobretot amb els nens perque ningú més ens ajuda, ja podem estar soles amb fills i cobrar poc que no ens posen ningú per cuidar els petits si la mare treballa, menjar?, entres en el banc d' aliments demostrant enormement que no tens ingressos necesaris per alimentar als teus fills i això si entres, perque hi ha gent que s' ha quedat fora per pasar-se 60 euros del que et demanen que has de cobrar, mares soles que no poden quedar-se el pis sorteijat de protecció oficial perque no pot mantindre'l, ehhhh, i no el demanis de dues habitacions, d'una i t' espabiles.
Que els nostres fills no faltin massa a classe perque de seguida avisan als serveis socials, als extrangers els hi ajuden amb diners perque els fills vagin a cole. Els nostres fills no poden anar de col.lonies perque els pares no les podem pagar, als extrangers els hi pagen perque pobrets els nens no es poden sentir discriminats, i els nostres?????, es igual que ells o els pares ens sentim rebutxats...
Ara resulta que a l'escola de la que parlavem al començament, cada vegada hi han més extrangers i ens sentim amenaçats, agreujats, indignats i discriminats al nostre propi país, això si ningú no posa paraula o fets acabarà sent un gueto, perque si diem alguna cosa, ben dita, sense ofendre a ningú, ells se senten ofessos. I a sobre fan tallers d'integració per la dona, però no diuen que la integració l'hem de fer nosaltres, perque elles, se senten juntes i es posen a parlar en el seu idioma i si nosaltres parlem amb el nostre ens diuen que en castellano, pues primer que parlo en català i crec que amb 20 anys de viure aquí ja el podrien saver.
I a sobre els hi diuen racistes a les mares que l' any que bé entren els nens a cole, si, ho som, però ens ha tornat la societat, els goberns, Càrites, Serveis socials, l'ajuntament, l' escola. I que consti que quan parlo d' aquesta gent no parlo per tots, perque conec de families que estàn completament integrades, que parlen un català millor que cualsevol de la terra, treballen entre nosaltres, no donen qué parlar i no demanen ajuts perque amb l' esforç de la feina que fan ja es guanyen les garrofes, jo em queixo d' aquesta gran malloria que es va extenent sense que ningú posi fre i que ens impulsa a revelant'se.
dimecres, 16 de maig del 2012
Amistats
És curiosa la forma de distingir als amics, tenim als antic amics, els amics de sempre, els coneguts, els amics i els amics de veritat. podriem seguir així, amb múltiples definicions.
Quan som petits, sembla que tot va entorn dels nostres amics de l' escola, sense ells no tenim rés.
A l'adolescència, tenim la sensació de tindre els millors amics del mon, els que mai ens fallaràn i qué dir de la juventut, els nois fan els seus grupets per anar a lligar i les noies, en la competició d' aviam qui va més arreglada i guapa per trobar el primer novio i que els hi donin el primer petó de veritat.
Però aquests anys van passant i anem creixent, alguns continuem alguna amistat de quan erem petits, altres coneixem gent nova i poc a poc deixem enrera antics companys de festa.
Arribem a l' edat adulta, no tots a la mateixa hora, jeje, i volem formar familia. No volem perdre les amistats, però per diferents motius es van deixant de veure. I toca tornar a recordar temps pasats, que no sempre volen dir millor, i ens adonem que ens estem fent grans.
Ens traslladem de ciutat i perdem, però també guanyem amics. Jo he perdut molts, tinc contacte amb companys d' escola per aquest maravellòs mon d'internet, al poble on vaig crear la meva familia vaig deixar poquets, però bons amics i al poble que visc ara he fet de nous, i la veritat, la vida t'ensenya qui son els verdaders amics, els que estàn a totes, els que valoren els teus esforços, els que t'animen dia a dia, als que animes dia a dia...He fet una llista d'amics i d' aquests que es pot dir de veritat no son molts, però tampoc pocs i per això dono gràcies a Puri, Olga, Cristina, Melanie, Mireia i Andreas, Cristina, Mari, Manola i Josep, Elena, Jordi i Eva, Cristina i Ricard, Rebecca, Montse, Vane, Anna, Patri, Alex i Sandra ( evidentment ), i aixì podria passar-me el rato nombrant a persones que en un moment o l'altre, o encare avui dia, han estat i estant al meu costat.
Gràcies a molts d' ells continuem sortint i passant el rato.
Gràcies a tots per ser els meus amics.
Quan som petits, sembla que tot va entorn dels nostres amics de l' escola, sense ells no tenim rés.
A l'adolescència, tenim la sensació de tindre els millors amics del mon, els que mai ens fallaràn i qué dir de la juventut, els nois fan els seus grupets per anar a lligar i les noies, en la competició d' aviam qui va més arreglada i guapa per trobar el primer novio i que els hi donin el primer petó de veritat.
Però aquests anys van passant i anem creixent, alguns continuem alguna amistat de quan erem petits, altres coneixem gent nova i poc a poc deixem enrera antics companys de festa.
Arribem a l' edat adulta, no tots a la mateixa hora, jeje, i volem formar familia. No volem perdre les amistats, però per diferents motius es van deixant de veure. I toca tornar a recordar temps pasats, que no sempre volen dir millor, i ens adonem que ens estem fent grans.
Ens traslladem de ciutat i perdem, però també guanyem amics. Jo he perdut molts, tinc contacte amb companys d' escola per aquest maravellòs mon d'internet, al poble on vaig crear la meva familia vaig deixar poquets, però bons amics i al poble que visc ara he fet de nous, i la veritat, la vida t'ensenya qui son els verdaders amics, els que estàn a totes, els que valoren els teus esforços, els que t'animen dia a dia, als que animes dia a dia...He fet una llista d'amics i d' aquests que es pot dir de veritat no son molts, però tampoc pocs i per això dono gràcies a Puri, Olga, Cristina, Melanie, Mireia i Andreas, Cristina, Mari, Manola i Josep, Elena, Jordi i Eva, Cristina i Ricard, Rebecca, Montse, Vane, Anna, Patri, Alex i Sandra ( evidentment ), i aixì podria passar-me el rato nombrant a persones que en un moment o l'altre, o encare avui dia, han estat i estant al meu costat.
Gràcies a molts d' ells continuem sortint i passant el rato.
Gràcies a tots per ser els meus amics.
dimecres, 9 de maig del 2012
Nens d'avui
Avuí dia et quedes sorpresa del que saben els nens, jo dic que neixen ensenyats.Hi ha dies que segons les contestacions dels petits, has d' acabar marxant de la seva vista per poguer riure sense que ho sàpiguen, evidentment.
Frases com: a tu que et sembla; tu qué creus; perque no, no és una raó i coses per l' estil surten de les boquetes dels nostres fills amb cuatre o cinc anys.
Al meu li ha donat ara pels cromos del National Geografic i la veritat, puc estar contenta,perque amb les col.leccions que hi han avui dia...
Vol saber quin va ser l' últim dinosaure en extinguir-se, quans planetes hi han, qué es un satèlit, quina és la balena més gran, si Estats Units és aquell país tan gran que hi ha creuant el mar, ja s'ha aprés que Tokio és la capital del Japò i coses així.
Normalment juguem a endevinar animals del zoo o de la granja, avui ha volgut jugar als animals marins, la seva pista era: és un peix carnívor, i es clar, s'he m' ha ocurregut dir la piranya, pues va i em diu que no, perque les piranyes no son de mar, sino de rius a la selva, jajajaja, i qué vols dir-li, doncs que te raó i que m'he equivocat, també les mames s'equivoquen no?, pues si, segons ell no pasa rés perque tots ens equivoquem alguna vegade.
Jo ja no sé si tinc un nen o un filòsof, i clar, com després van els germans que tot ho volen repetir, pues ja tens a casa la distracció.
Qué fariem sense aquests petits ninets que ens fan més portadora la vida. De vegades et desesperen, però moltes altres et fan saber que gràcies a nosaltres aprenen i ho posen en pràctica.
A esperar la pròxima.
Frases com: a tu que et sembla; tu qué creus; perque no, no és una raó i coses per l' estil surten de les boquetes dels nostres fills amb cuatre o cinc anys.
Al meu li ha donat ara pels cromos del National Geografic i la veritat, puc estar contenta,perque amb les col.leccions que hi han avui dia...
Vol saber quin va ser l' últim dinosaure en extinguir-se, quans planetes hi han, qué es un satèlit, quina és la balena més gran, si Estats Units és aquell país tan gran que hi ha creuant el mar, ja s'ha aprés que Tokio és la capital del Japò i coses així.
Normalment juguem a endevinar animals del zoo o de la granja, avui ha volgut jugar als animals marins, la seva pista era: és un peix carnívor, i es clar, s'he m' ha ocurregut dir la piranya, pues va i em diu que no, perque les piranyes no son de mar, sino de rius a la selva, jajajaja, i qué vols dir-li, doncs que te raó i que m'he equivocat, també les mames s'equivoquen no?, pues si, segons ell no pasa rés perque tots ens equivoquem alguna vegade.
Jo ja no sé si tinc un nen o un filòsof, i clar, com després van els germans que tot ho volen repetir, pues ja tens a casa la distracció.
Qué fariem sense aquests petits ninets que ens fan més portadora la vida. De vegades et desesperen, però moltes altres et fan saber que gràcies a nosaltres aprenen i ho posen en pràctica.
A esperar la pròxima.
diumenge, 6 de maig del 2012
Dia de la mare
Avui era el dia de la mare, sempre se celebra el primer diumenge de Maig. Totes les mares estimem als nistres fills i quan parlem d'ells, s' ens cau la baba, però avui direm unes quantes veritats.
El dia que penses en estar embarassada, penses que tindràs un embaràs maravellòs, que parlaràs amb el nadó través d'una panxona viva, li posaràs musica perque es relaxi, i el nom?, desde que sabem que tenim un diminut ser a dintre nostre ja volem escollir el nom, qui no ha tingut el maravellòs llibre dels noms?, Anna, Maria, Berta, Ivet, Georgina, Paula, Abril, Queralt, i de nens, Marc, Andreu, Jan, Oriol, Lluc, Pau, David, Gerard.....i tants altres. Que maco ha de ser tot...Pues no, no sempre és així.
Alguns primers messos son, vómits, mareijos, després venen els mal d'esquena, el no poguer trobar la postura a l'hora de dormir, que si s'inflen les cames, que costa caminar....
I que maco ha de ser el part, sentir que ja arriba, aquells moments de película al costat de la teva parella, tots dos patint perque tot surti bé, si...molt maco...però també hi han aquelles doloroses contraccions, que necesites la mà del teu companys per poguer-la apretar amb força quan arriba aquell doloròs moment, que et poses rígida per intentar que paso el mal, i demanem la epidural, ditxosa epidural, qui vo tindre un part natural amb la relaxació que t'entra quan t'injecten a l' esquena, que no et mous ni un milimetre perque et fiquen la por al cos dient que si et mous i et puntxen una vértebra, ja l'hem liada.
El moment en que tens a tota la familia, no families, la teva i la seva, a la sala d' espera, trucant al timbre continuament demanant informació, però no teva, qué va, del nen...i pensem que millor estarien tots a casa seva. Comecen les carreres, les contraccions que s' acceleren, el petit que vo surtir i tu que vols que surti i tot acabi d'una vegada. A la sala de parts, en postura increiblement rebuscada, amb les teves parts intimes nues.
Aquell professional cridant que apretis, que ja be, que ja se li veu el cabell, ostres, si te cabell!!!!
Una que amb prou forces sap respirar, perque resulta que per parir s'ha de saber respirar, el que feiem fins a les hores, com li deurien dir?
La teva parella mirant com si hagués de surtir un gremlint de dintre teu, i intentant consolar-te, de qué? si jo l' única cosa que vull es que surti ja aquest nadó i deixi de forçar aquella part del cos que sembla imposible que pugui donar-se tant. T' entren ganes de cridar-li a tothom i de dir-li a la teva parella que no pensi tant en tindre fills, que ells no pasa per tot aquest maravellòs mon de que surti un ésser viu de dintre teu.
I per fi et relaxes, ja ha surtit, llavors, sí que et sents la mare més afortunada del mon, sobre tot, el nen està bé?, plores d'emoció, aquest petitó és teu, l'has tingut tu i ara el pots abraçar i mimar.
Ja ni t 'enrecordes de l' embaràs, ni de les pors, ni dels dolors. Nomès mires aquella personeta que et posen a sobre, cos amb cos, escoltant mutuament els bategs dels cors. I penses que és el millor que t'ha passat mai, i el vols ensenyar a tothom, és teu, és el teu fill...MARAVELLÓS SER MARE.
El dia que penses en estar embarassada, penses que tindràs un embaràs maravellòs, que parlaràs amb el nadó través d'una panxona viva, li posaràs musica perque es relaxi, i el nom?, desde que sabem que tenim un diminut ser a dintre nostre ja volem escollir el nom, qui no ha tingut el maravellòs llibre dels noms?, Anna, Maria, Berta, Ivet, Georgina, Paula, Abril, Queralt, i de nens, Marc, Andreu, Jan, Oriol, Lluc, Pau, David, Gerard.....i tants altres. Que maco ha de ser tot...Pues no, no sempre és així.
Alguns primers messos son, vómits, mareijos, després venen els mal d'esquena, el no poguer trobar la postura a l'hora de dormir, que si s'inflen les cames, que costa caminar....
I que maco ha de ser el part, sentir que ja arriba, aquells moments de película al costat de la teva parella, tots dos patint perque tot surti bé, si...molt maco...però també hi han aquelles doloroses contraccions, que necesites la mà del teu companys per poguer-la apretar amb força quan arriba aquell doloròs moment, que et poses rígida per intentar que paso el mal, i demanem la epidural, ditxosa epidural, qui vo tindre un part natural amb la relaxació que t'entra quan t'injecten a l' esquena, que no et mous ni un milimetre perque et fiquen la por al cos dient que si et mous i et puntxen una vértebra, ja l'hem liada.
El moment en que tens a tota la familia, no families, la teva i la seva, a la sala d' espera, trucant al timbre continuament demanant informació, però no teva, qué va, del nen...i pensem que millor estarien tots a casa seva. Comecen les carreres, les contraccions que s' acceleren, el petit que vo surtir i tu que vols que surti i tot acabi d'una vegada. A la sala de parts, en postura increiblement rebuscada, amb les teves parts intimes nues.
Aquell professional cridant que apretis, que ja be, que ja se li veu el cabell, ostres, si te cabell!!!!
Una que amb prou forces sap respirar, perque resulta que per parir s'ha de saber respirar, el que feiem fins a les hores, com li deurien dir?
La teva parella mirant com si hagués de surtir un gremlint de dintre teu, i intentant consolar-te, de qué? si jo l' única cosa que vull es que surti ja aquest nadó i deixi de forçar aquella part del cos que sembla imposible que pugui donar-se tant. T' entren ganes de cridar-li a tothom i de dir-li a la teva parella que no pensi tant en tindre fills, que ells no pasa per tot aquest maravellòs mon de que surti un ésser viu de dintre teu.
I per fi et relaxes, ja ha surtit, llavors, sí que et sents la mare més afortunada del mon, sobre tot, el nen està bé?, plores d'emoció, aquest petitó és teu, l'has tingut tu i ara el pots abraçar i mimar.
Ja ni t 'enrecordes de l' embaràs, ni de les pors, ni dels dolors. Nomès mires aquella personeta que et posen a sobre, cos amb cos, escoltant mutuament els bategs dels cors. I penses que és el millor que t'ha passat mai, i el vols ensenyar a tothom, és teu, és el teu fill...MARAVELLÓS SER MARE.
dijous, 3 de maig del 2012
EVA
FELICITATS EVA!!!!!
Avui vull felicitar a una molt bona amiga, l'Eva. Demà és el seu aniversari i et desitjo que tinguis un dia ple d'emocions, que el Jordi et dediqui un somriure de complicitat i que et faci un regal que desitgis molt.
Ets una noia especial, i formes part d'una familia especial que a casa ja ens anem estimant.El Lluc va al parque pensant trobar-se al Jordi petit i passar-s'ho molt be una estona junts. Nosaltres hem anat formant part de vosaltres. Ens hem aliat en la guerra dels aliments, en les entremeliadures dels nens i en les confidències dels marits,jejejeje.
Que el jefe et doni una mica de tregua demà i pensi que és el teu dia, que no et faci treballar gaire.
Continua sempre sent tant noble com ets i et desitjo que la vida et sonrigui igual que tu li fas a ella, que el Jordi petit t'ompli d'alegries i el gran d'amor.
Ens veiem pel cole i us esperem dissabte al café.
Un petonàs de tota la family.
FELICITATTTTTSSSSS!!!!!!!!!!
Avui vull felicitar a una molt bona amiga, l'Eva. Demà és el seu aniversari i et desitjo que tinguis un dia ple d'emocions, que el Jordi et dediqui un somriure de complicitat i que et faci un regal que desitgis molt.
Ets una noia especial, i formes part d'una familia especial que a casa ja ens anem estimant.El Lluc va al parque pensant trobar-se al Jordi petit i passar-s'ho molt be una estona junts. Nosaltres hem anat formant part de vosaltres. Ens hem aliat en la guerra dels aliments, en les entremeliadures dels nens i en les confidències dels marits,jejejeje.
Que el jefe et doni una mica de tregua demà i pensi que és el teu dia, que no et faci treballar gaire.
Continua sempre sent tant noble com ets i et desitjo que la vida et sonrigui igual que tu li fas a ella, que el Jordi petit t'ompli d'alegries i el gran d'amor.
Ens veiem pel cole i us esperem dissabte al café.
Un petonàs de tota la family.
FELICITATTTTTSSSSS!!!!!!!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)