Somriures inocents

 Avui em sento trista, ens llevem amb la notícia dels nens de Córdoba i no m'ho podia creu-re.
 Pensem en que els nens venen al mon perque els busquem nosaltres, perque volem disfrutar de personetes nostres, fruit del nostre amor per la parella.
 No entendré mai com un pare pot fer-li mal a un fill, una personeta indefensa, que busca en els seus pares la protecció, el carinyo, l'amor i de cop i volta es trova en l'horror de la mort. La mort a mans del seu pare, l'home que se suposava l'havia de protegir dels dolents, de les coses lletges.

 M'horroritza pensar que es van sentir tranquils al costat de la persona que acabaria amb les seves vides. Unes vides que començaven. No em vull ni imaginar com s'ha sentit la mare en tots aquests mesos i com se sent en aquests moments.

 Els nens no han de pagar els errors dels pares, MAI, si nosaltres ens equivoquem, nosaltres ho sol.lucionem, i els nens han de viure la infància com els hi toca, com NENS, perque més en aquests moments, amb els futur que no tenim gens clar, ja tindràn temps de patir i lluitar per lo seu, ara és temps de jugar, d'estimar, d'apendre i a qui més estimen els nens que als seus pares?

 Em sol.lidaritzo completament amb la mare d'aquests petits, que ha perdut el més gran que podia perdre. Perque no ho pensem però aquesta mare ha perdut una il.lusió que segurament tenia com totes em tingut en algun moment de la nostra adolescència, ha perdut el que havia de ser una vida plena d'alegries, al costat del princep blau del conte i els seus "principitos". Ho ha perdut tot, perque quan s'ha adonat que no ha tingut el marit que pensava, i que ha perdut els seus tressors més preciats, es deu haver derrumbat.

 D'ell, queé dir, no rés. Jo no penso donar-li bombo a un deprabat així.

Senyors i senyores, penseu....Valoreu tindre un bon company al costat que s'estimi als vostres fills, dels altres, dels que no estimen ni parlar-ne.

Fins la propera.